Thursday, October 20, 2005

Playing the Angel

Llegint l'AVUI d'avui, he vist que apareixia un interessant (encara que curt) article sobre Depeche Mode escrit per Santi Mayor. En aquest article es repassa l'evolució d'aquest grup anglès des de les seves imitacions de Kraftwerk, passant per Broken Frame i Construction Time Again, amb èxits com Black Celebration i 101, amb la culminació a Violator, però la decaiguda amb Songs of Faith and Devotion. Llavors va arribar per mi un molt bo Ultra, després amb un decepcionant Exciter, fins a l'actual Playing the Angel.

A continuació l'article adjunta una breu descripció de les cançons que inclou aquest nou àlbum de Depeche Mode anomenat Playing The Angel.



Ja que no puc afegir el link directe a l'article (posaria el link de l'article però no l'he trobat disponible en el buscador del diari Avui, que normalment no falla...), em permeto transcriure aquesta part de l'article a continuació de forma textual:"

1. A Pain that I'm Used To -> Inici abrupte, com I Feel You, com Barrel of a Gun. Marquen distàncies amb Exciter

2. John the Revelator -> Els surt el to macarra. És el Personal Jesus del disc, però sintètic, una mica cybercountry

3. Suffer Well -> Entren en matèria. Aquí hi ha el moll de l'os. Melodia, ritmes marcials, i els efectes electrònics

4. The Sinner in Me -> S'endinsen una mica més en la foscor. El so pren cos, el disc es cohesiona. Ja no deriva

5. Precious -> Una dosi d'oxigen. És l'Enjoy the Silence del disc i, esclar, single obligat. Melodia pura

6. Macro -> Tornen a la feina. Sons abstractes, un pèl tribals, per a una peça incòmode i inquietant

7. I Want it All -> La cançó que guanya amb el temps. Llarga, pesada, reiterativa, però manté una tensió

8. Nothing's Impossible -> Àrida i espectral, Gahan canta com un autòmat un dels tres temes que ha coescrit

9. Introspectrre -> Cortina instrumental que afegeix ombres i intensifica la sensació de disc sinuós i perillós

10. Damaged People -> El record de Black Celebration, els jocs de veus de Gahan i Gore i el dramatisme pop en comunió

11. Lillian -> Sant tornem-hi: una mica d'embranzida i ja tenen nou single. Sense misteri, al gra

12. The Darkest Star -> Final de luxe que sintetitza les virtuts d'un gran disc: espectral, fosc, sintètic i un punt oníric
"
Finalment comentar que les entrades pels dos concerts a Barcelona estàn exhaurides, però per sort tinc entrades pel segon. Ja us faré la crònica quan hi vagi al Febrer de l'any 2006!

No comments: