"Banca Dorca, que aviat va canviar de nom per denominar-se Banca Catalana, inicia una forta expansió perquè Catalunya disposi d’un instrument financer potent. En el context de la reconstrucció econòmica espanyola posterior al Pla d’Estabilització, el banc ha d’actuar també com a dinamitzador d’una nova industrialització. El 1964, en un sopar que va tenir com a amfitrió l’arquitecte Oriol Bohigas, Jordi Pujol ho va plantejar a tres figures clau de la vida econòmica: Joan Sardà, Manuel Ortínez i Fabià Estapé —tres membres del Camelot de Josep Pla—. Ortínez es fa seva la idea del banc industrial i posa fil a l’agulla. Convoca reunions amb les principals fortunes catalanes. El 25 de juny de 1965 es constitueix el Banc Industrial de Catalunya. Un 25% de les accions les va subscriure el Banc de Sabadell, un altre 25% el Banco Comercial Transatlántico i un altre 25% Banca Catalana, que col·loca diversos dels seus homes forts al consell d’administració del nou banc. El 25% restant el subscriuen centenars d’inversors a títol personal. En poc temps, després que Ortínez es traslladi a Madrid per presidir l’Instituto Español de Moneda (res millor que tenir el llop vigilant el galliner), Pujol aconsegueix que Banca Catalana controli el Banc Industrial de Catalunya. Aquella posició, sumada a l’expansió i els bons resultats del banc del qual la seva família era l’accionista principal, li atorgava un protagonisme creixent en la vida econòmica catalana. Des d’aquella posició de poder, Pujol finançava una activitat parapolítica considerable, l’afany de la qual era la nacionalització d’una societat sotmesa des de feia lustres a l’alienació nacionalcatòlica de la dictadura."
(from "El fill del xofer" by Jordi Amat, Ricard Vela)Tweet
No hay comentarios:
Publicar un comentario