El deportista mejor pagado es Tiger Woods con 66 millones anuales. Le sigue de cerca piloto de F1 Michael Shumacher con 63 millones. A continuación se sitúa el jugador de fútbol americano de la NFL Archie Manning y después los jugadores de básket Shaquille O'Neal, de Miami Heat, y Michael Jordan, ya retirado.
Estos son los 20 futbolistas mejor pagados
1. David Beckham (Inglaterra/Real Madrid) 25 millones euros
2. Ronaldo (BRA/Real Madrid) 19,6
3. Zinedine Zidane (FRA/Real Madrid) 13
4. Christian Vieri (ITA/Inter Milán) 12
5. Alessandro del Piero (ITA/Juventus) 9,5
6. Frank Lampard (ING/Chelsea) 9,4
7. Raúl González (ESP/Real Madrid) 9,3
8. Thierry Henry (FRA/Arsenal) 9,2
9. John Terry (ING/Chelsea) 8,6
10. Luis Figo (POR/Real Madrid) 8,5
11. Ruud van Nistelrooy (HOL/Manchester) 8,46
12. Ronaldinho (BRA/Barcelona) 8,2
13. Olivier Khan (ALE/Bayern Munich) 8,095
14. Roy Keane (IRL/Manchester) 7,92
15. Patrick Vieira (FRA/Arsenal) 7,8
16. Michael Owen (ING/Real Madrid) 7,5
17. Francesco Totti (ITA/Roma) 7,4
18. Sol Campbell (ING/Arsenal) 7,3
19. Michael Ballack (ALE/Bayern Munich) 6,83
20. Rio Ferdinand (ING/Manchester) 6,42
jueves, mayo 05, 2005
miércoles, mayo 04, 2005
PSV 3 - Milan 1
Tot i que el Milan era el favorit abans d'aquesta eliminatòria de semifinals de Champions, i que l'equip italià havia demostrat tenir el millor o segon millor equip de tota la Champions, el PSV va jugar un partit molt millor però sense arribar a superar l'eliminatòria.
El Milan arribava a Eindhoven amb el resultat a favor d'un 2 a 0 aconseguit a San Siro. Així doncs el PSV va començar el partit amb moltes ganes d'intentar remuntar l'eliminatòria. Un primer gol del coreà Park va donar esperances de que la remuntada era possible.
Però no va ser fins a la segona part que precissament un centre de Park el va rematar de cap Cocu pel mig de les cames del porter, el que significava l'empat a l'eliminatòria (2-2).
El que va passar després no va ser just vist el joc del PSV durant el partit, molt superior al Milan: Ambrosini va marca el 2 a 1 de cap a passe de Kaka sentenciant l'eliminatòria per ser un gol en camp contrari.
Fins i tot Cocu va tornar a marcar un minut després amb un golàs imparable per Dida, posant el definitiu 3-1 en el marcador.
Així doncs ja tenim final de Champions d'Istambul: Liverpool - Milan. Crec jo que el clar favorit per endur-se el títol és el AC Milan, el que significaria la seva 7a Champions per l'equip italià.
El Milan arribava a Eindhoven amb el resultat a favor d'un 2 a 0 aconseguit a San Siro. Així doncs el PSV va començar el partit amb moltes ganes d'intentar remuntar l'eliminatòria. Un primer gol del coreà Park va donar esperances de que la remuntada era possible.
Però no va ser fins a la segona part que precissament un centre de Park el va rematar de cap Cocu pel mig de les cames del porter, el que significava l'empat a l'eliminatòria (2-2).
El que va passar després no va ser just vist el joc del PSV durant el partit, molt superior al Milan: Ambrosini va marca el 2 a 1 de cap a passe de Kaka sentenciant l'eliminatòria per ser un gol en camp contrari.
Fins i tot Cocu va tornar a marcar un minut després amb un golàs imparable per Dida, posant el definitiu 3-1 en el marcador.
Així doncs ja tenim final de Champions d'Istambul: Liverpool - Milan. Crec jo que el clar favorit per endur-se el títol és el AC Milan, el que significaria la seva 7a Champions per l'equip italià.
martes, mayo 03, 2005
Liverpool 1 - Chelsea 0
Un ambient excepcional esperava a Anfield Road la tornada de la semifinal de Champions entre Liverpool i Chelsea. El partit vaig poder-lo seguir per Canal+ però el so ambient que arribava era excepcional!
El partit es presentava complicat per al Liverpool, ja que un gol en contra, el forçaria a marcar 2 gols. Però va ser una jugada a principis del partit, amb un excepcional passe de Gerrard a Milan Baros, que el porter Petr Chek va aturar en penalty, (que no va assenyalar l'àrbitre) però la pilota va quedar morta perquè Luis Garcia aconseguís l'únic gol del partit. No hi ha cap presa de televisió que aclareixi si realment la pilota de Luis Garcia va entrar en la porteria del Chelsea, ja que Gallas va treure la pilota, però tot sembla indicar que la pilota arriba a traspassar la línia de gol.
Durant tot el partit la lluita de tots els jugadors per a qualsevol pilota era impressionant, i la col·locació en el camp del Liverpool, tot i les mancances tècniques d'alguns dels jugadors, va ser clau per limitar les possibilitats ofensives del Chelsea. I és que tampoc Lampard ni Drogba van estar acertats en treballar jugades de gol. Tot i això crec que la lesió de Duff va mermar les possibilitats per a fer un gol del Chelsea.
Per a l'afició del Liverpool ha estat un gran dia, ja que després de la Copa d'Europa aconseguida pel Liverpool l'any 1981 davant del Real Madrid, tornaran a estar a la final per poder guanyar-la de nou, amb el format actual de Lliga de Campions.
El partit es presentava complicat per al Liverpool, ja que un gol en contra, el forçaria a marcar 2 gols. Però va ser una jugada a principis del partit, amb un excepcional passe de Gerrard a Milan Baros, que el porter Petr Chek va aturar en penalty, (que no va assenyalar l'àrbitre) però la pilota va quedar morta perquè Luis Garcia aconseguís l'únic gol del partit. No hi ha cap presa de televisió que aclareixi si realment la pilota de Luis Garcia va entrar en la porteria del Chelsea, ja que Gallas va treure la pilota, però tot sembla indicar que la pilota arriba a traspassar la línia de gol.
Durant tot el partit la lluita de tots els jugadors per a qualsevol pilota era impressionant, i la col·locació en el camp del Liverpool, tot i les mancances tècniques d'alguns dels jugadors, va ser clau per limitar les possibilitats ofensives del Chelsea. I és que tampoc Lampard ni Drogba van estar acertats en treballar jugades de gol. Tot i això crec que la lesió de Duff va mermar les possibilitats per a fer un gol del Chelsea.
Per a l'afició del Liverpool ha estat un gran dia, ja que després de la Copa d'Europa aconseguida pel Liverpool l'any 1981 davant del Real Madrid, tornaran a estar a la final per poder guanyar-la de nou, amb el format actual de Lliga de Campions.
lunes, mayo 02, 2005
Claudia Schiffer
El otro día charlando con unos amigos me acordé de Claudia, puede que ahora ya no sea lo que era, pero siempre quedarán sus fotos de Vogue cuando era la Top de Tops.
Claudia Schiffer nació el 25 de agosto de 1970 en Dusseldorf, Alemania. En sus planes de futuro nunca estuvo la idea de convertirse en modelo. Sin embargo, cuando tenía 17 años Michael Levanton, un cazatalentos de la agencia de modelos Metropolitan se fijó en su belleza mientras bailaba en una discoteca de su pueblo natal y le propuso ejercer como modelo. Desde que sus padres le dieron permiso para que trabajara haciendo una campaña para la firma Guess, Claudia se ha forjado un currículum envidiable. Así en 1988 comienza su travesía en el mundo de la moda, convirtiéndose en sólo unos meses en una top model de éxito.
A principios de los 90, de la mano del modisto Karl Lagerfeld, sus imponentes curvas aparecieron por primera vez en las pasarelas en un desfile para Chanel, logrando ser la primera mujer rubia que desfilaba para esta firma. A partir de este momento, la modelo alemana se convirtió en la musa de este diseñador y en una de las “maniquíes” más cotizadas de la historia.
Claudia llevó a las pasarelas una imagen saludable gracias a su figura voluptuosa y curvilínea. Quienes pudieron verla en aquel primer desfile la recuerdan como una chica encantadora y muy tímida. Era tan inexperta y tan joven que sus andares con aquellos altísimos tacones dieron un toque simpático a la pasarela. La guapa modelo gustó por su juventud, por su naturalidad y por su falta de cinismo.
Desde entonces se ha convertido en una de las grandes musas de la moda y ha lucido tipo en las pasarelas más importantes de todo el mundo. Claudia ha sido imagen de las marcas más importantes, como Chanel, Versace , Revlon, Valentino o L’Oréal. Diseñadores y fotógrafos se pelean por esta modelo y no hay firma que no haya querido contar con sus servicios para promocionar sus productos.
Claudia Schiffer nació el 25 de agosto de 1970 en Dusseldorf, Alemania. En sus planes de futuro nunca estuvo la idea de convertirse en modelo. Sin embargo, cuando tenía 17 años Michael Levanton, un cazatalentos de la agencia de modelos Metropolitan se fijó en su belleza mientras bailaba en una discoteca de su pueblo natal y le propuso ejercer como modelo. Desde que sus padres le dieron permiso para que trabajara haciendo una campaña para la firma Guess, Claudia se ha forjado un currículum envidiable. Así en 1988 comienza su travesía en el mundo de la moda, convirtiéndose en sólo unos meses en una top model de éxito.
A principios de los 90, de la mano del modisto Karl Lagerfeld, sus imponentes curvas aparecieron por primera vez en las pasarelas en un desfile para Chanel, logrando ser la primera mujer rubia que desfilaba para esta firma. A partir de este momento, la modelo alemana se convirtió en la musa de este diseñador y en una de las “maniquíes” más cotizadas de la historia.
Claudia llevó a las pasarelas una imagen saludable gracias a su figura voluptuosa y curvilínea. Quienes pudieron verla en aquel primer desfile la recuerdan como una chica encantadora y muy tímida. Era tan inexperta y tan joven que sus andares con aquellos altísimos tacones dieron un toque simpático a la pasarela. La guapa modelo gustó por su juventud, por su naturalidad y por su falta de cinismo.
Desde entonces se ha convertido en una de las grandes musas de la moda y ha lucido tipo en las pasarelas más importantes de todo el mundo. Claudia ha sido imagen de las marcas más importantes, como Chanel, Versace , Revlon, Valentino o L’Oréal. Diseñadores y fotógrafos se pelean por esta modelo y no hay firma que no haya querido contar con sus servicios para promocionar sus productos.
domingo, mayo 01, 2005
Barça 2 - Albacete 0
Ahir el Madrit va aconseguir tres punts en els últims minuts del partit gràcies a Ronaldo, circumstància que tornava a passar la pressió a l'equip blaugrana.
Doncs bé, avui he pogut anar al Camp Nou i he pogut presenciar en directe:
- per un costat el nerviosisme que hi havia al veure que no s'obria el marcador
- i per una altre les ganes que hi ha per aconseguir el títol de Lliga.
El Camp Nou estava molt ple, segur que una de les millors entrades de l'any. El Futbol Club Barcelona s'enfrontava al Albacete Balompié en la jornada que fa cinc per acabar el campionat de Lliga, amb l'obligatorietat de guanyar per tal de conservar els 6 punts i escaig (gol average) que el separa del Madrit.
El Barça ha intentat fer moltes jugades per inaugurar el marcador durant la primera part, però l'Albacete, clarament primat pel Madrit, ha vingut al Camp Nou a tancar-se darrera i evitar en la mesura del possible rebre cap gol. La veritat és que la defensa estava ben plantejada amb dos línies clarament definides, una de 5 i una altra de 4, mentre que deixaven un punta per intentar algún contraatac.
A la segona part ha entrat Motta per un desubicat Marquez, i l'italo-brasiler ha estat més ben posicionat que el mexicà. Però ha estat una jugada d'Eto'o i Deco, la que ha aprofitat Eto'o per fer-se seva una pilota a la frontal de l'àrea colant-la pel pal dret del porter de l'Albacete Valbuena, la que ha inaugurat el marcador.
La bojeria i eufòria continguda s'ha disparat quan ha marcat Eto'o i el públic s'ha animat moltíssim, i fins i tot ha cantat el "Campeones, Campeones, oeoeoe". Després el partit ha entrat en uns moments extranys de partit, trabant-se molt i on l'àrbitre ha fet de les seves amb un munt de tarjetes grogues. I llavors acabant-se el partit, un passe magistral de Ronaldinho per sobre del defensa ha servit perquè Messi, acabat d'entrar en substitució d'un enfadat Eto'o, fé el 2 a 0 en una magnífica vaselina per sobre de Valbuena.
Així doncs un 2 a 0 que serveix al Barça per col·locar-se amb 78 punts, 72 té el Madrit, és a dir a 2 victòries del Campionat de Lluga dels 4 quatre partits que li esperen: València i Llevant fora, Vilareal a casa i Reial Societat un altra cop fora.
Doncs bé, avui he pogut anar al Camp Nou i he pogut presenciar en directe:
- per un costat el nerviosisme que hi havia al veure que no s'obria el marcador
- i per una altre les ganes que hi ha per aconseguir el títol de Lliga.
El Camp Nou estava molt ple, segur que una de les millors entrades de l'any. El Futbol Club Barcelona s'enfrontava al Albacete Balompié en la jornada que fa cinc per acabar el campionat de Lliga, amb l'obligatorietat de guanyar per tal de conservar els 6 punts i escaig (gol average) que el separa del Madrit.
El Barça ha intentat fer moltes jugades per inaugurar el marcador durant la primera part, però l'Albacete, clarament primat pel Madrit, ha vingut al Camp Nou a tancar-se darrera i evitar en la mesura del possible rebre cap gol. La veritat és que la defensa estava ben plantejada amb dos línies clarament definides, una de 5 i una altra de 4, mentre que deixaven un punta per intentar algún contraatac.
A la segona part ha entrat Motta per un desubicat Marquez, i l'italo-brasiler ha estat més ben posicionat que el mexicà. Però ha estat una jugada d'Eto'o i Deco, la que ha aprofitat Eto'o per fer-se seva una pilota a la frontal de l'àrea colant-la pel pal dret del porter de l'Albacete Valbuena, la que ha inaugurat el marcador.
La bojeria i eufòria continguda s'ha disparat quan ha marcat Eto'o i el públic s'ha animat moltíssim, i fins i tot ha cantat el "Campeones, Campeones, oeoeoe". Després el partit ha entrat en uns moments extranys de partit, trabant-se molt i on l'àrbitre ha fet de les seves amb un munt de tarjetes grogues. I llavors acabant-se el partit, un passe magistral de Ronaldinho per sobre del defensa ha servit perquè Messi, acabat d'entrar en substitució d'un enfadat Eto'o, fé el 2 a 0 en una magnífica vaselina per sobre de Valbuena.
Així doncs un 2 a 0 que serveix al Barça per col·locar-se amb 78 punts, 72 té el Madrit, és a dir a 2 victòries del Campionat de Lluga dels 4 quatre partits que li esperen: València i Llevant fora, Vilareal a casa i Reial Societat un altra cop fora.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)